dimarts, 30 de març de 2010

TRAVESSA GÓRIZ - TAILLÓN - BUJARUELO

Per fi realitzem aquesta travessa que tant de temps feia que teníem al cap, una travessa d'un gran encant paisatgístic i de llegendes místiques, en un entorn d'una gran bellesa i en un marc incomparable del nostre estimat pirineu.

L'inici i el final de la travessa parteixen de llocs diferents, així que deixem un cotxe a st.nicolàs de bujaruelo, i un altra a la pradera d'ordesa, inici del recorregut.
















Ens equipem amb tot el material sota un sol de justícia i enfilem amb els esquís a l'esquena,desitjant poder sentir lliscar les pells de foca el més aviat possible i progressar còmodament sobre la neu, malgrat tot, això no és possible i ens anem possant i treient els esquís, al trobar-nos contínuament clapes sense neu.



Guanyem altura molt lentament fins al final del bosc, aquí ja amb els esquís als peus, disfrutem de la companyia del riu arazas, que passa per la nostra dreta carregat de l'aigua freda del desgel de primavera, que comença a fondre amb força. Arribem al final del circ de soaso i parem just al davant de la famosa cascada de la cua de cavall,mengem una mica i contínuem foquejant fins al peu de les "clavijas de soaso",















aquí s'alça una petita paret,on ajudats per unes cadenes i uns barrots de ferro instal-lats fa molts anys per un caçador ric que volia anar a caçar per les altes valls alpines infrequentades fins al moment, ens ajuden a progressar més còmodament i superar aquest petit mur,un cop a dalt tornem a calçar els esquís i contínuem el feixuc camí per un flanqueig una mica exposat, on la calor comença a fer de les seves deixant el mantell nival precàriament inestable.

















Arribem a l'últim pla amb el refugi de gòriz ja a la vista, ens enpatxem de les espectaculars vistes del circ de soaso, del riu que trenca dolçament l'egemonía del blanc nevat de la vall, de la forma oval del canyó format per l'erosió fluvial de fa milers d'anys, del silenci d'aquest racó aragonés trencat només pel romàntic xiuxiueig de les pells de foca que llisquen sobre l'element blanc.












Arribem al refugi de gòriz que està ple fins a la bandera i anem fent temps fins a l'hora desopar,poca cosa més, ja sabeu com van els refugis:a menjar d'hora i dormir,bé, si pots clar !
diumenge,28:
Tenim un grup de 30 navarresos que fan el mateix itinerari que nosaltres i deixem que obrin traça davant nostre, per tant esmorzem amb la calma i sortim del refugi a ritme lent, dosificant les forces per poder arribar al cim del taillón amb bones condicions. Fem un flanqueig una mica gelat i després d'un petit pla començem a fer ziga zagues per superar el "cuello de millaris", és va fent de dia i el sol comença a agafar protagonisme apartant els núvols i deixant un cel negre ataronjat darrera la silueta del món perdut, avançem silenciosament, disfrutant a cada pasa d'aquest lloc tant màgic, escoltant la respiració que és va accelarant feixugament a mesura que anem pujant d'altitud.





















Arribem al "cuello del descargador" i fem un altra flanqueig, encarem un petit tub i progressem en línia ascendent, superem un morro i arribem a un petit pla on ja per fi,podem veure la tant esperada bretxa de roland, el lloc més emblemàtic de tot el pirineu, ple d'història i mistisisme, lloc de pas dels contrabandistes i la porta més bonica d'accés a frança.


Continuem pujant,amunt,sempre amunt hi ha ritme cada cop més cansat. Pasem per sota el taillón en lleuger ascens i ens dirigim cap al coll dels gabietós, aquí tombem cap al nord i ataquem les últimes pales lenta i feixugament, seguim les traçes marcades i anem progressant, descansant a cada volta maria sobre els pals i mica en mica ens plantem al cim del taillón de 3144m, punt culminant de la travessa, pic amb una història alpinística molt rica, donat que en la seva cara nord hi han uns dels corredors més bonics i difícils del pirineu.












Ens canvien les cares, els somriures es dibuixen a cada un dels rostres i el patiment de fa uns moments queda oblidat per la gradesa de lloc. Treiem pells, ens abriguem i contemplem pasmats aquest espectacle de la natura, davant nostre el massís del vignemale s'alça molt amunt amb la seva piràmide final,més a la dreta el circ de la cascada deixa entreveure les formacions erosinades de la roca mil-lenària formant unes corves perfectes i ja al final el massís del món perdut en un espai obert que com sempre no deixa indiferent.
















El vent gèlid ens fueteja la cara rostida pel sol de fa uns instants, ens tirem les fotos de rigor i baixem uns metres. A partir d'aquí i fins el pla de la bretxa, marica l'últim. La neu brutal, a causa de l'altura la neu és conserva prou fresca pel sol que ha fet, i disfrutem tots del descens, en marc amb l'estil clàssic d'esquí, el telemark, i la resta de mortals amb esquís.


Un cop al pla pugem cap a la bretxa de roland i començem la baixada cap al refugi de serradets per una pala molt disfrutona, i que sense saber-ho encara, repetiríem unes hores més tard.






















El refugi està literalment colgat de neu, el túnel d'accés a la porta hi deuen haver tres metres de neu i ens diuen que és el primer cap de setmana que està obert. Arribem al refu molt d'hora, sobre les dues del mitgdia crec, cadascú s'arregla les seves coses i deixem la roba i les pells a assecar sobre l'estufa. Un petit cartellet sobre el taulell anuncia la venda de patxaràn,mmm.





















Ens fiquem a sopar amb una parella de madrid i ens fotem un fart de riure, és a veure qui la diu més grossa parlant castellà, i és que la cervesa de la tarda, el vi del sopar, més el cansament acumulat ens deixa ben esverats. Després d'uns quants patxarans sortim amb en gil a fer un cigarret i veiem bocabadats que hi ha una lluna plena esplèndida, es poden veure les ombres que deixen les parets verticals del davant. Entrem a dins ben encigalats i proposem de fer una sortida nocturna fins a sota la pala de la bretxa, dit això en marc se li obren dos ulls com taronges i ja no hi ha marxa enrera. La parella de madrid ens miren amb cara de: ho dieu en serio?



Ens tornem a equipar,cinc hores més tard i quan ja teníem tota la roba seca,però les coses que surten amb espontaneïtat s'han de fer.
Començem a pujar de nou amb el frontal al cap però apagat, la llum de la lluna que passa sota el núvols prims reflexa la blanca neu i ens il-lumina el camí gairebé com si fos de dia. Avançem lentament cremant les cerveses, a cada volta maria un regust àcid-amarg em puja pel coll dient-m'he que això no és molt compatible, però disfrutem com animals del moment,de l'entorn i d'aquesta lluna plena que despulla la claror dels cims nevats. Fem la baixada fins al refugi ben feliços de no portar maleta,disfrutant i enllaçant gir rera gir i sota aquesta atmòsfera de neu brillant ens tornem a plantar al refu.
Dilluns 29:



















Esmorzem i tirem ja cap al coll de bujaruelo. El camí fins al port de gavarnie és un llarg flanqueig descendent que passa pel costat dret de la cara nord del taillón, exposat a vegades a fortes allaus, per sort nosaltres el trobem en perfecte estat i arribem sense problemes al coll de bujaruelo. Des del mencionat coll fins a baix, és una succesió de pales amb neu dura, on avançem molt ràpidament fins al final de la neu ja a cotes baixes.

Aquí ens posem els esquís a l'esquena, travessem el pont romànic de bujaruelo i caminem per la pista forestal fins a trobar el 4x4 d'en joan, carreguem tot el material a dins i anem a la pradera d'ordesa a buscar la furgoneta on vam sortir dos díes abans.
Activitat feta amb en marc,gil,guillem,joan i jo mateix.
Espero que us hagi agradat,ja sabeu que no em ser explicar sense fotre un bon rotllo,apa salut!
jan.


Més fotos