EL SOMNI DE QUÍMFER - roca dels arcs,vilanova - 160 6b+ / 6a obl.

Doncs gas i xampany que diem a vic!! amb una boira de nassos fem via cap a vilanova, és un d'aquells díes espesos, en que la boira no "marxa ni a tiros", de fet fins que no arribem a vilanova no se'n va i ja quan ho fa : oleee la roca dels arcs!! que maca que és aquesta paret, per més cops que hi vas no te'n canses mai!. És tambè dels típics díes (per sort) que marxes de casa a -1 i escales amb màniga curta,un gustàs !!!

Els dos primers llargs tiro jo i tela! fa temps que no escalem a "tope" i em triat una via de collons per escalfar! al començament de la via ja hi ha un pas que te l'has de mirar molt i que es fa per la dreta de la fissura, després sense més complicacions fins a la reunió tot i que la cosa és tiesa de pebrots. El segon llarg amb la tónica: sortim de la reunió per anar a buscar el díedre de l'esquerre i després tot per placa evident, atravessant dos petits sostrets verticals amb unes bústies brutals això si.

El tercer llarg li fot en morfu, el llarg és de placa amb regletilles,com tota la via de fet, i al mitg uns metres de 6b+ per arrodonir la festa,el truc és anar lleugerament per la dreta i després a l'esquerre de cop, amb cantos petits això si. L' últim llarg és un disfrute de bústies amb un passet al mitg una mica estrany però fàcil.

via molt recomanable on només farem servir 12 o 13 cintes.

morfu,dídac,jan

SANGRE AZUL - VILANOVA DE MEIÀ

Després del somni de químfer fem una segona i ràpida via. Just a l'esquerre d'aquesta en dídac recorda haver fet la sangre azul i fent memòria ens diu que li sembla que és una via ràpida i de "cantorrals".

Doncs si tenia raó,ràpida segur perquè només són dos llargs, el primer v+ i 50m molt maco,ple de bústies que a vegades ja es gust... i el segon llarg molt maco tambè amb un 6a+ ja cap al final divertit, que el tens de mirar bé. Es pot fer un tercer llarg que està a l'esquerre de la feixa,nosaltres vam tirar avall que es començava a fer fosc.

material: cintes i prou jeje,quin luxe!!

EL PETIT PRÍNCEP - MORRO DE L'ABELLA

Ja feia temps que l'edu ens va donar la ressenya d'aquesta via tant guapa, i per fi ens motivem i anem cap al morro de l'abella, un indret pels que no hi heu estat del més bucòlic i entrenyable,un espai desconegut per molts osonencs i d'un encant especial.

1 llarg

La via dèu ni dó...jo no vaig obrir ni un llarg i ja vaig patir lo meu. El primer llarg el va fer en marçel, fa 30 metres i és un fissura una mica desplomada, crec que era a2 i 6a abans de la reunió hi trobarem 3 bolts i la reunió a dins d'una cova tota recollida.

1 reunió a la cova

El segon llarg tira en morfu. sortim de la cova (foto) protegits per dos bolts, després camalot del 5 i sortida rara del desplom de la cova fins a trobar una altra parabolt, tot seguit un sector força difícil pel que va de primer el qual hi ha un "aleje" d'aquells macos amb protecció un xic precària.6b+,A1.reunió incòmode...

arribada a la segona reunió

El tercer llarg comença força fàcil amb 4 parabolts que et fan estirar lo just,després la via se'n va per l'esquerre d'un diedre força dubtós,A2,on només es deixa equipar amb aliens petits fins i tot el negre i algún micro tascó d'aquells psicològics. La reunió ja fora de la via en un arbre.evident.

En fi,una via molt recomanable,però aneu-hi amb pila i amb coco.

cordada de tres vam tardar 5 hores

material:joc de tascons,joc d'aliens,joc de camalots fins el 5

ressenya el petit príncep

Tres països,tres cultures, tres maneres de viure totalment diferents,tonalitats de colors,paisatges canviants,clima variat,riquesa,simpatía,religió,freakisme,vent,pluja,calor,mooolta calor,fred,pell cremada,son,cames inflades,jet-lag,somriures,apatía,et saludo,no em saludes,bon humor, sempre bon humor,més fred,més pluja,bombes d'aigua,muntar,desmuntar,peus molls,nit,dia,cotxes,avions,sushi,arròs,hamburgueses,uasabi,hotels,cases,mar,ciutat,bosc,mirades,records,festes,ressaques,

ringuins,yens,dolars,floretes,bonsais,tu, jo, nosaltres,ells,més mirades,cangurs,wombats,aranyes,performance,nit,zzzzzz........

...Això i més hem viscut amb només tres setmanes, i és que costa d'explicar però és el més semblant a una vida boja que ningú es creu quan li expliques,una vida que costa molt d'assimilar perquè passa tot molt ràpid i cada dia un rera l'altre. com diu una meva amiga: una doble vida.
Austràlia finalitza la tríada, austràlia no sé què té, però m'hi sento com a casa o fins i tot millor que a casa, i ara davant de l'ordinador ja enyoro aquelles terres verdes carregades de pluja, aquells cels blaus i de núvols canviants, aquells despertars prop del mar estirat al llit, escoltant el vent,escoltant el mar,el seu silenci ferotge que penetra l'oída i relaxa la ment...des del llit somric,sóc feliç i em sento viu !! gràcies

UN LARGO CAMINO - ISHMAEL BEAH

Ja que no hi ha activitat escalant, vaig llegint tot el que puc. Aquest és un llibre que et fa veure moltes coses. Narrat en primera persona, explica la vida d'un nen que amb dotze anys ho perd tot i es converteix en soldat de les forces de sierra leona. Com sempre la realitat supera la ficció, i es que com diem moltes vegades: sempre podría ser pitjor.
Història real viscuda pel propi autor.

UN PERFECTO EQUILIBRIO - rohinton mistry

Lectura imprescindible per a tota persona que vulgui sentir el típic "escalfred" emocionant que et dóna un bon llibre, un llibre que ens farà plorar, riure i pensar en lo desgraciats que podem arribar a ser. El missatge de positivitat per superar els problemes o impediments és el millor del llibre... sens dubte és un molt bon llibre per a qui li agradi llegir.

MONTERREY,YOSEMITE,TUOLUMNE MEADOWS,SAN FRANCISCO: CALIFORNIA!!!

Si si si,tornem a monterrey, a la laguna seca,al famós "sacacorchos", un lloc que a mi em desperta sempre alegria,bon rotllo i no em pregunteu el perquè, però és així... " Repetim" sisi repetim alguna festeta com no per monterrey i tambè repetim vacances, ja que el calendari aquest any ens és favorable per quedar-nos uns díes. Uns per aquí i altres per allà,nosaltres ens anem a tuolumne meadows,a enfilar-nos per sobre dels 3000m, a tastar el granit americà,a empotrar mans i peus dins les fresques fissures,a disfrutar del paisatge,del cel blau i polaritzat per l'altura,a disfrutar del vent fresc i a relaxar-nos fent el que més ens agrada: no treballar i escalar,jeje...

NORTHWEST BOOKS 5.6 - 300peus - lembert dome

Començem l'escalada a tuolumne meadows amb una via facileta, per agafar el tacte d'aquest granit rugós i adherent. La northwest és una via fàcil,no de fissures com és el més normal aquí, sinó més aviat amb algún diedre per superar i una placa al començament molt fàcil.

SOUTH CRACK 5.8 - 500 peus - stately pleasure dome

Emprenyats d'esperar per fer la west crack tirem camí avall i ens enfilem a la south crack per no perdre el dia...La via consta de 5 llargs, els dos primers els més macos, i el 4 recordo que hi havia un run out que no podies caure o anaves més avall de la reunió.Després d'això la via s'acaba en un replà amb unes vistes tallants del half dome a l'horitzó i el llac tenaya als peus..

SOUTHWEST BUTTRESS 5.6 - 700 PEUS Cathedral Peak 10'911peus

Mmmm quin lloc més maco...L'aproximació per arribar al peu de via és un passeig per alta muntanya maquíssim que passa pel famós sender anomenat john muir trail, que atravessa tot el hight sierra.El dia s'ha aixecat fantàstic i ens plantem al peu de paret amb poc més d'una hora.Fem material i demano per começar jo, a veure si d'una vegada em marxa la cosa aquesta de sobre i m'ho trec.(la por,no penseu malament...)Els dos primers llargs són facilets,succecions de fissures per equipar al gust amb una roca de primera,que fa que em trobi la mar de còmode obrint...

A partir del tercer i fins al final en morfu va esquivant un parell de cordades que tenim al davant per diferents opcions de la dreta de la via,sempre per fissures i diedres d'un granit excepcional,d'un tacte aspre però càlid al mateix temps,i amb unes vistes d'alta muntanya increïbles...

El dia és radiant,però portem ja moltes hores per sobre de 3500 metres i el nostre cos ho està notant fort. Mengem una barreta energètica i ens hidratem amb aigua mentre anem continuant paret amunt on al cap de tres horetes ens plantem al cim del cathedral peak, de 10.911 peus.

El vent fresc ens fueteja la cara, ens deixa la pell endurida,tallada i curtida per l'alçada i l'abundant sol que ens cau al damunt deixa sobre el nostre cap una sensació de malestar constant,però res d' això pot treure'ns l'alegria d'acabar una via dalt d'un pic i amb unes vistes espectaculars com les de tuolumne meadows,un mar de roca on abarca la vista, un lloc de somni per a qualsevol escalador...

WEST CRACK 5.9 - 700peus DAFF DOME

Després d'esperar prop de 3 hores ens enfilem a la west crack amb en dídac i en morfu que ja havía fet aquesta via anys enrere es relaxa tirant fotos i passejant per aquests boscos tant grans i màgics.

Només de sortir i en fred ja trobo un pas fi de pebrots, que m'hi agafo amb les dents com puc, un cop superat en morfu em diu que ja he fet el pas més difícil de la via, jo incrèdul o desconfiat, no m'ho acabo de creure...el llarg continua amb una fissura molt maca i fàcil d' equipar fins a sota de la reunió, que hi ha un pas una mica estrany...

El segon llarg li toca a en dídac. Només de sortir ja hi ha un bloc que supera sense més i jo penso que és menys aparatós del que sembla, però quan em toca a mi nano m'hi deixo la pell de dos dits al granit americà, m'acabo emprenyant i supero el pas amb un A0 com una casa!!! la resta del llarg fins a la reunió no és menys fàcil i les meves pors comencen a sortir com els bolets a la tardor o els refredats a l'hivern..arribo amb en dídac amb el guà vermell de sang i amb unes ganes de que em digui: joan ja tiro jo de primer, cosa que no passa i em menjo l'orgull cagat de por quan aixeco la vista i veig el que em toca: una fissura maca perquè si, però neta perquè tambè, i vinga som'hi !! tuolumne meadows que vinc!!El tercer llarg tela!! Dídac que baixo! que això em supera tio, que no puc, em fan mal els peus tio, que caurè i em fotarè un bolet que flipeeees! que no m'hi veig nano!!No home no diu, tira amunt que ho fas molt bé....brrffff...mans empotrades i peus empotrats dins la fissura, i alien rera alien fins que se m'acaben les existències, pas a pas aconsegueixo superar les dificultats com puc i munto la reunió al primer lloc que em sembla còmode...brrffffff mareta meva !!! i es que no estem acostumats a escalar així !!

El quart llarg tira en dídac, jo ja no el recordo aquest llarg, però si que recordo que estava extenuat, cansat, fet pols, amb la mà feta un nyap i amb unes ganes de fotre'm una birra al-lucinants.Acabo la via obrint l'últim llarg, fent reunió en un bloc gegant i contentíssim d'haver acabat aquesta via tant maca, on he patit com un valent hi on m'he retrobat amb la por, per tornar a superar...

WEST COUNTRY, 5.7- 400peus. Stately pleasure dome (tuolumne meadows)

Ahir van arribar fanàtics en marçel,el jorge i el xavi que van fer un curs de paracaigudísme, ens vem partir el cul de riure mirant els vídeos dels primers salts i les seves primeres tombarelles a l'aire mentre aguantaven l'equilibri, quin riure, quins sonats !!!

Després de deixar el que ha sigut el nostre campground durant 5 díes, enfilem tots cinc cap al llac tenaya a fer la west country, una via facileta però disfrutona per fer amb cordada eruga!

La via consta de 4 llargs amb el segon com el més difícil,amb una fissura de mà-dit molt estreta cap al final i un tercer llarg run-out (improtegible,seguros on sou?), però fàcil.

La baixada free ride per la mateixa paret que et deixa just a davant de cotxe.

peak district - uk

Arribem a anglaterra després de dos díes i mitg de conducció desde itàlia, aquest any estem en un lloc nou: northamptom. Tenim dos díes de festa que aprofitem per anar a escalar fissures a peak district, prop de sheffield. 

El primer dia anem en una zona molt maca on podem tastar la pedra anglesa, fssures de tots els gustos....i és que això de les fissures és un altra món si no hi estàs acostumat !! en fi amb una ressaca de collons anem fent pegues fins que se'n va el sol... A l' endemà anem a probar una altra zona d'esportiva molt divertidaa, tot parets de 15 metres amb fissures de tots els gustos i tot ben net, cap seguro enlloc, ni roles, RES ! una filosofía diferent !!

Apa salut a tothom, la pròxima escalada serà: tuolumne meadows, california, yeaaaaaaaaa !!!!!!!!!!! si algú vol crema per les yemes que m'ho digui!

va de llibres

Un altra bon llibre per llegir amb una història molt maca i narrada de manera molt amena.

ARCO- TREDICESIMA LUNA

Tornem a anar a arco per aprofitar tres díes de festa que tenim a la feina, un petit parón per disfrutar de la roca pre-dolomítica.
El primer dia fem la via tredicesima luna de 120m,6b-5c obl. Amb el tou de díes que fa que no tibo em trobo de seguida amb els braços com llonganisses !! a més a més vaia amb els 6a's d 'aquí !! collons .... La via molt maca amb un parell de passos difícils al primer llarg i un 6b d'adherència a l' últim mooolt fi.... arribem a dalt amb la última llum del dia il-luminant els verds prats d'arco, amb el lago di garda com a teló de fons i amb un somriure als llavis per haver pogut tastar aquest calcari tant generós, de tacte dur i aspre...

ARCO-AMMAZONIA

La segona via que vam fer és la ammazonia a la paret de piccolo dain.La via consta de 250 amb una dificultat màxima de 5c si no recordo malament. Els primers llargs molt fàcils i cap a la meitat molt disfrutón, sobretot els 3-4 útims llargs. Després vam anar a fer una mica d'esportiva a un sector petit que hi ha just al davant de la mateixa paret.

Una zona mooolt maca i super recomanable amb unes parets maquíssimes.El poble d'arco si respira el típic ambient montanyenc-ciclista amb un rotllo molt agradable, una bona regió vaja...

I ara: carpeja carpeja!!!!

primavera

Estem a jerez, més concretament al petit poble de jédula. La primavera ja està aquí, ja ha arribat i ens té a tots alterats, ja ho diu la dita. I és que és maco, després del fred de l'hivern que et deixa el cos endormiscat i rovellat, d'anar d'hora cap a caseta perquè a les sis ja és fosc, de somiar amb les llars de foc enceses per apaivagar el fred, arriba l'època de canviar la roba de l'armari i de sortir a disfrutar del sol, de gaudir sentint com escalfa, de les vistes dels camps verds i de les olors de les plantes en el seu punt més àlgid, de sentir les nits fresques fora una terrassa olorant l'herba mullada...mmmmm i de disfrutar altra cop d'una primavera més que de ben segur serà extraordinària... és l'optimisme...

TRAVESSA GÓRIZ - TAILLÓN - BUJARUELO

Per fi realitzem aquesta travessa que tant de temps feia que teníem al cap, una travessa d'un gran encant paisatgístic i de llegendes místiques, en un entorn d'una gran bellesa i en un marc incomparable del nostre estimat pirineu.

L'inici i el final de la travessa parteixen de llocs diferents, així que deixem un cotxe a st.nicolàs de bujaruelo, i un altra a la pradera d'ordesa, inici del recorregut.

Ens equipem amb tot el material sota un sol de justícia i enfilem amb els esquís a l'esquena,desitjant poder sentir lliscar les pells de foca el més aviat possible i progressar còmodament sobre la neu, malgrat tot, això no és possible i ens anem possant i treient els esquís, al trobar-nos contínuament clapes sense neu.

Guanyem altura molt lentament fins al final del bosc, aquí ja amb els esquís als peus, disfrutem de la companyia del riu arazas, que passa per la nostra dreta carregat de l'aigua freda del desgel de primavera, que comença a fondre amb força. Arribem al final del circ de soaso i parem just al davant de la famosa cascada de la cua de cavall,mengem una mica i contínuem foquejant fins al peu de les "clavijas de soaso",

aquí s'alça una petita paret,on ajudats per unes cadenes i uns barrots de ferro instal-lats fa molts anys per un caçador ric que volia anar a caçar per les altes valls alpines infrequentades fins al moment, ens ajuden a progressar més còmodament i superar aquest petit mur,un cop a dalt tornem a calçar els esquís i contínuem el feixuc camí per un flanqueig una mica exposat, on la calor comença a fer de les seves deixant el mantell nival precàriament inestable.

Arribem a l'últim pla amb el refugi de gòriz ja a la vista, ens enpatxem de les espectaculars vistes del circ de soaso, del riu que trenca dolçament l'egemonía del blanc nevat de la vall, de la forma oval del canyó format per l'erosió fluvial de fa milers d'anys, del silenci d'aquest racó aragonés trencat només pel romàntic xiuxiueig de les pells de foca que llisquen sobre l'element blanc.

Arribem al refugi de gòriz que està ple fins a la bandera i anem fent temps fins a l'hora desopar,poca cosa més, ja sabeu com van els refugis:a menjar d'hora i dormir,bé, si pots clar !

diumenge,28:

Tenim un grup de 30 navarresos que fan el mateix itinerari que nosaltres i deixem que obrin traça davant nostre, per tant esmorzem amb la calma i sortim del refugi a ritme lent, dosificant les forces per poder arribar al cim del taillón amb bones condicions. Fem un flanqueig una mica gelat i després d'un petit pla començem a fer ziga zagues per superar el "cuello de millaris", és va fent de dia i el sol comença a agafar protagonisme apartant els núvols i deixant un cel negre ataronjat darrera la silueta del món perdut, avançem silenciosament, disfrutant a cada pasa d'aquest lloc tant màgic, escoltant la respiració que és va accelarant feixugament a mesura que anem pujant d'altitud.

Arribem al "cuello del descargador" i fem un altra flanqueig, encarem un petit tub i progressem en línia ascendent, superem un morro i arribem a un petit pla on ja per fi,podem veure la tant esperada bretxa de roland, el lloc més emblemàtic de tot el pirineu, ple d'història i mistisisme, lloc de pas dels contrabandistes i la porta més bonica d'accés a frança.

Continuem pujant,amunt,sempre amunt hi ha ritme cada cop més cansat. Pasem per sota el taillón en lleuger ascens i ens dirigim cap al coll dels gabietós, aquí tombem cap al nord i ataquem les últimes pales lenta i feixugament, seguim les traçes marcades i anem progressant, descansant a cada volta maria sobre els pals i mica en mica ens plantem al cim del taillón de 3144m, punt culminant de la travessa, pic amb una història alpinística molt rica, donat que en la seva cara nord hi han uns dels corredors més bonics i difícils del pirineu.

Ens canvien les cares, els somriures es dibuixen a cada un dels rostres i el patiment de fa uns moments queda oblidat per la gradesa de lloc. Treiem pells, ens abriguem i contemplem pasmats aquest espectacle de la natura, davant nostre el massís del vignemale s'alça molt amunt amb la seva piràmide final,més a la dreta el circ de la cascada deixa entreveure les formacions erosinades de la roca mil-lenària formant unes corves perfectes i ja al final el massís del món perdut en un espai obert que com sempre no deixa indiferent.

El vent gèlid ens fueteja la cara rostida pel sol de fa uns instants, ens tirem les fotos de rigor i baixem uns metres. A partir d'aquí i fins el pla de la bretxa, marica l'últim. La neu brutal, a causa de l'altura la neu és conserva prou fresca pel sol que ha fet, i disfrutem tots del descens, en marc amb l'estil clàssic d'esquí, el telemark, i la resta de mortals amb esquís.

Un cop al pla pugem cap a la bretxa de roland i començem la baixada cap al refugi de serradets per una pala molt disfrutona, i que sense saber-ho encara, repetiríem unes hores més tard.

El refugi està literalment colgat de neu, el túnel d'accés a la porta hi deuen haver tres metres de neu i ens diuen que és el primer cap de setmana que està obert. Arribem al refu molt d'hora, sobre les dues del mitgdia crec, cadascú s'arregla les seves coses i deixem la roba i les pells a assecar sobre l'estufa. Un petit cartellet sobre el taulell anuncia la venda de patxaràn,mmm.

Ens fiquem a sopar amb una parella de madrid i ens fotem un fart de riure, és a veure qui la diu més grossa parlant castellà, i és que la cervesa de la tarda, el vi del sopar, més el cansament acumulat ens deixa ben esverats. Després d'uns quants patxarans sortim amb en gil a fer un cigarret i veiem bocabadats que hi ha una lluna plena esplèndida, es poden veure les ombres que deixen les parets verticals del davant. Entrem a dins ben encigalats i proposem de fer una sortida nocturna fins a sota la pala de la bretxa, dit això en marc se li obren dos ulls com taronges i ja no hi ha marxa enrera. La parella de madrid ens miren amb cara de: ho dieu en serio?

Ens tornem a equipar,cinc hores més tard i quan ja teníem tota la roba seca,però les coses que surten amb espontaneïtat s'han de fer.

Començem a pujar de nou amb el frontal al cap però apagat, la llum de la lluna que passa sota el núvols prims reflexa la blanca neu i ens il-lumina el camí gairebé com si fos de dia. Avançem lentament cremant les cerveses, a cada volta maria un regust àcid-amarg em puja pel coll dient-m'he que això no és molt compatible, però disfrutem com animals del moment,de l'entorn i d'aquesta lluna plena que despulla la claror dels cims nevats. Fem la baixada fins al refugi ben feliços de no portar maleta,disfrutant i enllaçant gir rera gir i sota aquesta atmòsfera de neu brillant ens tornem a plantar al refu.

Dilluns 29:

Esmorzem i tirem ja cap al coll de bujaruelo. El camí fins al port de gavarnie és un llarg flanqueig descendent que passa pel costat dret de la cara nord del taillón, exposat a vegades a fortes allaus, per sort nosaltres el trobem en perfecte estat i arribem sense problemes al coll de bujaruelo. Des del mencionat coll fins a baix, és una succesió de pales amb neu dura, on avançem molt ràpidament fins al final de la neu ja a cotes baixes.

Aquí ens posem els esquís a l'esquena, travessem el pont romànic de bujaruelo i caminem per la pista forestal fins a trobar el 4x4 d'en joan, carreguem tot el material a dins i anem a la pradera d'ordesa a buscar la furgoneta on vam sortir dos díes abans.

Activitat feta amb en marc,gil,guillem,joan i jo mateix.

Espero que us hagi agradat,ja sabeu que no em ser explicar sense fotre un bon rotllo,apa salut!
jan.