dimarts, 9 de febrer del 2010

TRAVERS SABINE CIRCUIT

Després de 6 dies fent un trek de poc més de 90 km. us deixo amb un escrit del diari de viatge que vaig fer ahir a pocs km's ja del petit poble de st.Arnaud. Espero que no us avorriu...
Ja han passat 5 dies desde que vaig deixar St.Arnaud, carregat de menjar fins a dalt de la bandera i amb unes ganes enormes per començar, queda lluny ja...
"He caminat enèrgicament amb la mirada nerviosa per voler atrapar cada paisatge, m'he enfangat fins a la tíbia per aquesta estepa tant densament poblada i profunda, he observat atònit com la llum del matí es filtra entremitg de la vegetació i fa brillar aquest bosc ple de molsa d'un verd que no se com explicar, he arribat a dalt d'un coll a més de 2000m exhaust i amb l'esquena doblegada i m'he cargolat un cigarret abraçant amb la mirada tota la grandesa d' aquest lloc tant inhòspit, he sentit les cames i els genolls estar fora de combat després d'una llarga, relliscosa i tortuosa baixada, lluitant contra el pes de la motxilla, he restat bocabadat llarga estona contemplant el verd-blau transparent del blue lake i dins d'ell, reflectit com en un mirall, una gran muntanya de granit encara tacada de neu, he caminat 4 dies en la més solemne i absoluta soletat, sense trobar-me a ningú pel camí i sentint-me petit i insignificant davant la grandesa d'aquest paratge tan ferèstec, m'he assentat davant d'una freda cascada mirant com la força de l'aigua espetegava en un toll enorme, i escoltant la seva eixordadora música he deixat que el temps senzillament no fos temps, he sentit a cada passa les durícies de l'esquena i cervicals, he estés els braços mirant al cel i cridant com un sonat mentre el vent em ressecava la pell curtida pel sol, he caminat poc més de 90 km's content d'estar en aquest lloc on la guia en prou feines en fa esment i veient que l'home ho controlarà sempre tot  menys aquesta força tant i tant gran que és la naturalesa. M'ha agradat no saber en cap moment l'hora en que vivia, ni el dia en que estaba, he menjat quan he tingut gana i dormit quan he tingut son.
Només em resta apagar aquesta vela, ficar-me dins el sac i pensar que fare demà...."










2 comentaris:

dídac ha dit...

de ben segur que un cop apagada la vela, pensaràs en demà com un nou dia en què l'aventura serà encara millor que la d'avui.
és l'optimisme.

carme i roger ha dit...

Buf..! les ganes d'unes vacances i viatjar augmenten perillosament cada vegada que llegeixo les teves aventures..! un moolt bon escrit! segueix disfrutant!!
salut!

Carme